Parlem de l’escena?
Arrel del 30 minuts d’ahir de Televisió de Catalunya, des de Nostrat.cat hem pensat que pot ser interessant fer una primera editorial.
El programa de tv3 d’ahir, és el pretext perfecte per parlar d’una qüestió que des de Nostrat.cat ens preocupa: la construcció mediàtica d’una escena musical catalana artificial, esbiaixada i pobre.
Ens preocupa pel fet que potser no hem aprés de la història. Construir mediàticament “escenes” ja sabem que és. Podem recordar la semblança del que va passar amb la transició i la “Nova Cançó” i el que vam viure amb l’anomenat “boom del Rock Català” als anys noranta.
És evident que a ningú se li escapa que l’escena musical catalana passa per un bon moment en molts sentits (propostes, públic i iniciatives privades que hi donen suport). Una tasca pendent és la repercussió mediàtica.
De fet, Nostrat.cat pretén aglutinar tot allò cultural que es fa als Països Catalans amb un sentit identitat. Som conscients que nosaltres, tenim una visió esbiaixada de les manifestacions culturals que es fan i es desfan al nostre territori, però nosaltres no som un mitjà públic i a més, ho fem de gust, amb allò que ens agrada, de manera militant i en hores lliures.
El programa d’ahir de 30 mintus, arriscat per l’esperit autocrític en que vivim els catalans, és una bona idea amb un plantejament inicial qüestionable.
I el que qüestionem és: de què parlem quan diem l’escena catalana?
Hi un seguit de grups -els més populars els que ahir sortien a tv3- que tenen un ressò popular com feia anys que ningú tenia -treien Els Pets i pocs més-.
Alhora, hi ha hagut la irrupció popular d’un seguit de grups que es poden situar dins els paràmetres musicals del pop i el folk (El petit de cal eril, Bikimel, Ix!, Mazoni, Sanjosex, Pau Vallvé, Inspira, etc..). Per cert, més allunyats que a prop des d’un punt de vista musical.
També n’hi ha que s’allunyen una mica d’aquests paràmetres però poden gaudir d’igual salut popular si ningú si posa pel mig: Els Nens Eutròfics, Very Pomelo, Plouen, Estúpida Erikah o The Gruixut’s.
Aquests són exemples tant certs com que Brams ha tornat als escenaris i que Obrint Pas ha trencat el seu silenci viatjant fins a Japó i tenint més concerts que mai als Països Catalans. Que Kop i Eina continuen picant pedra i que At Versaris es manté fidel als seus principis elegants. Només per posar alguns exemples on hi podem afegir Aspencat o El Nota.
Apuntarem alguns noms dels grans oblidats, els cantautors: Cesk Freixas, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Canimas, Briz, El Fill del Mestre o Baró, i no cal parlar de Roger Mas (que ja ha fet dos palaus…) entre d’altres.
I si tenim l’obertura de mires necessària -exigible a un un mitjà públic-, també ens farem ressò de la feina de grups com Standtill, Love of Lesbian, Pinker Tones o Delafé entre d’altres. I en un pol oposat però igual de vàlid alhora de concebre un escena musical, Rauxa, Yacine, La Kinky Beat o La Pegatina..per no dir La Troba Kung-Fú.
Tanmateix, es pot veure com entre aquest seguit de grups no hi ha res més que el fet de cantar, majoritàriament, en català.
Potser és això, mai ens havíem trobat amb el fet que és més important quina proposta musical fas que no pas la llengua en la que parles. Un signe de normalitat que no s’adequa a la situació d’anormalitat que viu el poble català.
I enlloc de fer-nos ressò diari i amb documents per la posteritat (com són els 30 minuts) que parlin d’una escena eclèctica que inclou tots els territoris de parla catalana, des del centre, des dels canals oficials del règim, es destaquen quatre grups i alguns més en minut i mig d’un telenotícies.
Ens queda restar expectants perquè programadors, públics i alguns periodistes no confonguin popular i qualitat amb mediàtic i amb fenòmens.
Nostrat.cat
Totalment d’acord. Els del 30 minuts van pecar d’altaveu mediàtic al més pur estil de la propaganda musical subvencionada de l’era Pujol.
30 minuts, com a periodisme de televisió pública, té l’obligació d’oblidar-se d’entronitzar a quatre grups si vol parlar “d’escena musical catalana”, i fer una bona feina de treball de camp de que passa a Catalunya, tal com acabeu de redactar vosaltres. Perquè els quatre que sortien ahir al reportatge, no són pas més importants ni millors que la resta de grups catalans aquí esmentants i obviats per tv3, no només en el programa de 30 minuts, sino en el dia a dia de la cultura catalana. És més, dels quatre que van sortir al programa, n’hi ha dos, que per a mi no aporten res de nou al món de la música, i tothom podria anomenar altres grups com a referents de la situació que viu la música del nostre país. Per tant, al meu gust, gran errada de reportatge amb recurs molt fàcil.